La mort de Miquel Bauçà, d'Abel Cutillas

Ara ja fa temps que no en veig, però hi va haver una época en que m'agrada molt menjar Haribos. Compraves un paquetet i en treies un caramel, el primer de tots. De vegades era vermell (presumptament maduixa), de vegades groc (llimona), de vegades verd (un indeterminat kiwi, pinya, plàtan). A mida que n'anaves agafant, no sabies mai quin sabor en sortiria. Compraves Haribo, i deixaves que l'ordre aleatori del paquet et seduís.

La mort de Miquel Bauçà són uns Haribos.

Si no fos perquè me la va recomanar algú amb bon criteri, mai hagués obert aquesta novel·la. En principi, sembla la història de la defunció d'un dels escriptors més desconeguts de la literatura catalana. Cutillas argumenta des de les primeres pàgines que no vol fer una biografia sinó una mortografia.

I aleshores esdevé la sorpresa.

Miquel Bauçà entés com una obsessió del narrador, com el cap d'una corda d'on començar a tirar. Una corda que ens guia per camins imprevisibles, barreja de realitat i ficció, uns esdeveniments i accions que l'autor bateja com a feits. Els feits són allò que queda, sigui o no sigui veritat. Des d'atemptats terroristes en directe fins a anècdotes privades de la vida de l'escriptor. Veritats sense fonament o llegendes urbanes consolidades, Abel Cutillas juga al gat i la rata amb el lector. Capítols breus, imatges poderoses (l'enterrament prematur de la caravana) i una tendència a la disgressió a partir de petits detalls són el motor de la novel·la.

La mort de Miquel Bauçà serveix per parlar d'Amèrica, de la societat catalana (i les seves lletres), de Bruce Lee i de l'Eixample, de Gaudí, Pla i Nietzche (el Nietzche pianista/home orquestra/escriptor, propi del millor Terry Gilliam). També serveix per sermonejar i sentenciar, que és on em grinyola més la història. El personatge narrador, el propi Cutillas junt amb el seu amic Jordi Quer, adopta un posat un xic pedant (bé, bastant pedant) i es permet jutjar des de la tòpica superioritat de qui ve de poble i creu que a la ciutat només hi ha enganyats, perdedors i manipulats (l'ordre dels factors no altera el producte), amb afirmacions absolutament gratuïtes que és possible que només cerquin l'escàndol. Però en la lectura, hom es planteja: fins a quin punt aquesta actitud no és també un feit perpretat pel narrador? És un personatge construït (o deconstruït, com diria George W. Bush només perquè li agrada la paraula) per a la ficció o un escriptor sincer que s'obre al lector?

El mateix misteri que va envoltar, al cap i a la fi, la vida de Bauçà, qui es passeja per la novel·la com un fantasma a l'eixample.

Allò que els maies no van dir de la fi del món

Dues frases escoltades entre ahir i avui, al carrer, en boca de noies d'entre 13 i 15 anys.

-Lo que tienen las cabras no son plumas, son pelos.
-Cuando me quedé embarazada no me lo podía creer.

Proveu de buscar a youtube expressions com fieresitas, las nenas, shu flamenkitas...

El frau de les tres dimensions (Herr Frau Das 3 Dimensionischen)

Feia temps que barrinava sobre la darrera moda de Hollywood per intentar que la gent torni a les sales de cinema i deixi de descarregar-se pel·lícules a casa. Pel que veig, han descartat la idea de col·locar franctiradors a la platea que disparin a qui mengi nachos o pizzes o erupti flaires xorisseres. Ara aposten pel 3D.
El gran Rafel Barceló va disseccionar el tema en el seu blog Hablar es gratis.
Per anar al gra. El 3d actual té dos problemes (de fàcil solució), a part del preu:

1. Intenten enfocar per tu. Si de veritat vols mostrar una escena en 3D, ha de ser l'ull de l'espectador qui decideixi què i quan ha d'enfocar el que vol. No pot ser que, a tall d'exemple, es faci un pla/contraplà i se'ns desenfoqui la nuca que tenim més a prop (que no es tregui de context aquesta frase). Si l'espectador mira la nuca desenfocada per la càmara, amb el seu ull desenfocarà la cara que està de front al fons de la imatge. Resultat: tota la pantalla desenfocada. Mareig. Quins quartos malgastats. Em trec les ulleres. La peli no es veu bé. Bla bla bla.

2. Només hi ha sensació de profunditat, però no d'agressió a l'espectador. Darrerament he sentit molt aquesta frase: "És que quan érem petits, les coses surtien de la pantalla, i ara ja no". És veritat. Jo vaig veure sis vegades la peli de Freddy Krueger que tenia els últims vint minuts en tres dimensions i eren molt efectius que, per exemple, San Valentín Sangriento. Sembla que mirem una peixera perquè sí, tot té tres dimensions, però de la pantalla cap a dins, mai cap al pati de butaques.

Observem aquest fotograma d'un Führer lleugerament zombificat que ataca l'espectador. Imagineu-vos que, per contra de ser un dibuix merdós que acabo de fer mentre tenia tres pestanyes del firefox obertes amb videos del pornhub, és una escena en 3D. I que Hitler té volum. Però no surt de la pantalla. Es queda engarjolat per la tela blanca.

Però i si forcéssim les barres del widescreen per la part superior i la inferior? I si féssim que la part que més se'ns acosta semblés que surt de la pantalla projectant-ne unes falses barres negres? Aleshores l'espectador no entendria que aquesta superfície negra és pantalla (en la foscor de la sala no es distingiria) i percebria que el personatge, en aquest cas el Hitler mig podrit, està sortint-ne. Ara sí que tindríem la sensació que un Hitler pestilent, mucós, monotesticular i putrefacte se'ns apareix davant nostre per endrapar-nos.

Aterrador resultat, oi?

Mora lletja: Si Leni Riefenstahl hagués filmat en tres dimensions ben aprofitades hauríem descobert abans que Hitler estava circuncidat.

El vell truc de les pilotes, un clàssic.

Els jugadors de Whist, de Vicenç Pagès Jordà

Com en els bons relats de Stephen King, un grup de nens maduren de cop quan un fet traumàtic els uneix en un estiu que els perseguirà sempre.

Aquesta és la premisa d'Els jugadors de Whist. I com a Stand by me, és l'atmosfera que envolta tots i cadascun els capítols de la novel·la.

Però Els jugadors de Whist és molt més, també. Qui sap si la gran novel·la catalana de principis del segle XXI, si és que aquesta etiqueta existeix.


Pagès Jordà aborda amb intel·ligència, ritme i un enorme ventall de referències culturals aquesta història d'una tragèdia que marca per sempre la vida d'uns amics a Figueres. Empra un català riquíssim i proper, amb multitud de registres però mai distanciat del lector actual. Per fi podem gaudir d'un clàssic que s'escriu amb una llengua que no ha passat de moda. Per fi podem accedir a un text d'una magnitut literària inmensa i, alhora, sentir-nos identificats en la seva gent, els seus païsatges, les seves històries. Per fi podem deixar enrere Jordis Fraginals i Laures a les Ciutats dels Sants com a referents ja arcaics.

L'estructura es trenca tant com els records. Fragmentada i alineal, Pagès se serveix de tots els recursos al seu abast (que en són molts) per bastir una novel·la que avança per emocions i vivències, més que pel pas de temps. El temps hi és present, sí, però s'aglutina en pilotes conceptuals. Hi ha qui la definirà com a novel·la pop. Crec que va molt més enllà d'aquest clixé, que se li queda curt. És una novel·la vitalista, lluminosa, però que no enganya: no es basa en la nostàlgia ni en l'ensucrament, no mitifica un passat proper, sinó que fa una radiografia el més crua possible de l'ànima humana a través de pocs personatges. Personatges que se'n van presentant i que, com a Lost, ens són definitis per les seves accions al passat i pel seu comportament al present.



Els jugadors de Whist rescata Figueres com un escenari omnipresent i gairebé omniscient, i el converteix en l'epicentre d'aquesta història (o històries) amb reminiscències a American Beauty (Empordan Beauty).

Una novel·la que t'implica emocionalment, que et fa emprenyar, que et fa patir i et fa riure. Que enganxa de mala manera i no vols que acabi mai.

I podria ser que no s'acabés...

David Cronenberg's The Diamond Square

Little Pop Corn lives in Barcelona. When the war comes, she's ready to bang.

La culpa es mía (i ben meva)

Amichs e amats, em plau comunicar-vos que aquí el vostre Doctor de blogçalera ha realitzat el darrer videoclip de Sergio Makaroff.

La culpa es mía pertany a l'àlbum Número Uno (un senyor disc), i espero que us plagui.

La culpa es mía - Sergio Makaroff (Número Uno) from Marc on Vimeo.

What if... Cristianisme alternatiu

El pare era fuster i el nen va seguir la tradició familiar.

Després de superar el tràngol que va suposar néixer en un estable superpoblat de mirons, de que el criés una dona que assegurava que era verge i de passar-se gran part de la joventut agregant amics i admiradors al facebook de Qumran, Jesús de Natzaret va decidir fer-se autònom i muntar una cristalleria.

Total, que fa dos mil anys que InstaCrist va vent en popa, i ha anat obrint sucursals des d'aquell petit despatx que tenien al Vaticà (i que els va remodelar Hermanos Miguel Ángel).
L'empresa ha sobreviscut primer a persecucions d'auditors romans per més tard endegar unes OPAs agressives que van durar tota l'edat mitjana i van tenir el màxim esplendor quan va iniciar aquella campanya de revolucionari màrqueting viral anomenada Inquisició.

En els darrers temps, InstaCrist, tot i haver perdut influència i haver vist augmentar la seva competència (MahoMirrors), segueix operant arreu del món.

InstaCrist, vidres i miralls, fa miracles.

Nocturna, de Guillermo del Toro i Chuck Hogan

Un escriptor que porta el nom de pila de Chuck Norris i el cognom de Hulk Hogan mereix ser llegit. O almenys això deu haver pensat Guillermo del Toro en contractar-lo perquè escrivís Nocturna, primera part d'una trilogia de vampirs plantejada per batre tots els billboards de novel·les. Posant ell el seu nom dalt de tot a la portada, és clar.

Siguem francs: Nocturna és un xurro.

M'he quedat a poques pàgines del final, però és que ja no aguantava tanta mamarratxada. Vaig donar-li l'oportunitat perquè m'agraden els vampirs. Els vampirs de veritat, no aquesta versió edulcorada 90210 que Stephanie Meyer s'ha tret de la màniga per seguir venent superpops.

Alguns diuen que Nocturna és com una pel·lícula. Aleshores pecaria de ser un tostón (Saura dixit) impressionant. Està tan minuciosament inflada, és tan exasperant en la descripció d'anècdotes i biografies que no aporten res, que acaba traient de polleguera al lector més pacient.

Marilyn Manson, sense perruca, junt a Del Toro, sense límits.

Ho hauria d'haver vist abans, quan després de cent pàgines només s'havia explicat una escena: la de l'avió que aterra amb tots els passatgers morts. Sí. Cent pàgines allargades fins a dir prou on s'arriba a explicar la vida de la dona que porta les maletes i es queda mirant les finestretes de l'avió perquè tenen els llums encessos. Cinc pàgines, amics lectors, cinc, per dir-nos quins problemes té aquesta senyora que no torna a aparèixer en l'argument.

També hi ha un excés de dramatisme en frases com: intuía que algo trágico iba a acontecer. De fet, acaba tots els capítols amb una afirmació de l'estil. Ho diu quan hi ha un eclipsi, però també si algú es crema amb el café de la màquina o si un familiar del prota té tos. I tu dius: ja ho sé, per aixó m'he comprat aquesta novel·la, perquè passi alguna cosa realment tràgica relacionada amb els xuclasangs. Però no passa res. I quan ho fa, és tot tan tòpic, tan manegat, tan estirat, que no hi ha tensió per enlloc.

Una pèrdua de temps, doncs. No ho facin.

Ni que l'autor es digués Earthquake Bauer.