Viaje con nosotros (si quiere gozar)

Si encara no tenen planificades les vacances d'aquest estiu (que ja comença a ser tard, no ens enganyem), els aconsello aquesta meravellosa ruta per Croacia, en que visitaran la bonica Capadòcia.
El trajecte inclou la serralada de l'estultícia, el llac neci, o l'asolellada costa oligofrènica.
L'allotjament serà en un hotel de la regió veïna, la no menys hipnòtica Idiòcia.

Los juegos del hambre, de Suzanne Collins

Literatura juvenil. L'etern debat. On rau la diferència? Verne és juvenil, a dia d'avui? No veig molts nois entusiasmats amb les aventures d'un capità de quinze anys. Harry Potter, és juvenil o un fenòmen trasnversal? El debat no porta enlloc, com gairebé tots els debats.

Jo llegia Richard Bachman de xaval. M'agradava més que Stephen King. I això que Bachman era el pseudònim que King emprava per escriure les seves distòpies més esbojarrades. Però per a mi, en certa manera, el món futur i cruel de Bachman m'era més proper que el terror qüotidià de King.

I d'entre tots els llibres de Bachman, el que em va marcar va ser La larga marcha.

En ella, 100 adolescents escollits per sorteig participaven en un concurs en directe per televisió. La prova consistia en córrer. Córrer constantment. Si s'aturava o baixava el ritme, el concursant rebia un avís. Al tercer, era executat per un policia. El darrer supervivent era el guanyador.

Recordo que vaig passar una temporada obsessionat amb aquella novel·la, i fins i tot a dia d'avui crec que és una de les que em va motivar a començar a escriure. Jo vull escriure això, em deia.

Los juegos del hambre, per tant, sembla un remake de La larga marcha, actualizada en la seva versió 2.0.

Els Estats Units d'Amèrica han patit una gran guerra que els ha deixat delmats. Ara estan distribuits en dotze districtes governats amb duresa pel Capitoli, una espècie de metròpolis. Els districtes es divideixen en sectors (un districte per a l'agricultura, un per a la mineria, un per ramaderia...), però tots han de sotmetre's al Capitoli, que un cop a l'any organitza Els jocs de la Fam. Aquests es celebren per tal de recordar que la rebel·lió és inútil. Vint-i-quatre nois i noies (dos per districte) són triats per sorteig per participar en aquesta competició anual. Com vells gladiadors, s'hauran de matar entre ells en un indret desconegut fins que només quedi un, el vencedor.

Quan Katniss Everdeen decideix substituir la seva germana petita, qui havia estat triada en el sorteig, comença la seva aventura en els Jocs de la Fam...

He de confessar que em va costar entrar en la novel·la. No sé si per prejudicis, per un inici un pèl plastidecor o perquè em costava identificar-me amb una adolescent caçadora del futur, però se'm feia difícil participar de la història. Potser és que l'inici em recordava massa a un cert tipus d'imaginari Nintendo, tot plegat molt Zelda o Final Fantasy. Els personatges del principi em semblaven arquetípics o superficials, i la història massa destinada a un públic més jove. He de dir que detesto la moda del Capitoli, per exemple, molt Spy Kids.

Però tot va canviar.



Suzanne Collins arrenca motors amb força la nit abans de l'inici dels jocs, i ja no es deté fins a la darrera pàgina. Sembla com si de cop oblidés tota una presentació (necessària, al cap i a la fi) per dedicar-se al que volia explicar des d'un inici. Vint-i-quatre adolescents tancats que s'han de matar entre ells. Ens queden unes tres-centes pàgines de competició per endavant, i la novel·la ja no està disposada a deixar-te anar.

Els jocs de la fam enganxa, i molt. Des del moment en que Katniss Everdeen és pujada al camp de batalla, talla qualsevol intent de deixar anar la novel·la.

Narrada en present i primer persona, acompanyem la Katniss en la matança. Un joc de supervivència extrem, on hi ha aliances i traicions, sorpreses i trampes.

Collins fa creïble aquest futur absolutista, on tothom està vigilat i ha de controlar el que diu i el que fa, per risc de la repressió del Capitoli. Insereix els avox, presumptes delinqüents rebels a qui se'ls ha tallat la llengua i obligat a servir als poderosos. Com també crea tota una societat dedicada a l'hedonisme i l'oci, que gaudeix amb les massacres perpretatdes any rere any amb els nois dels districtes. Hi ha noves espècies animals (d'entre elles, em quedo amb les rastrevíspules, una vespes mortals que persegueixen el seu objectiu sense descans), mutacions (atenció als mutos dels darrers capítols, realment esfereïdors). Els Vigilants controlen tot el que passa a l'estadi, i influeixen en els jocs quan l'audiència decau. Perquè, al cap i la fi, és un espectacle de masses que fa embogir els televidents. I si no t'agrada, estàs igualment obligat a mirar-lo...

A mida que avancen els jocs, però, s'hi inclou una altra trama, la del triangle amorós format per Katniss, Gale (el noi pel qual se sent atreta al Districte 12) i Peeta (la seva parella i contrincant en els jocs), que sembla que s'anirà desenvolupant al llarg de la trilogia.

Si una cosa s'agraeix de Los juegos del Hambre és la seva voluntat de novel·la de gènere sense complexos. Ciència ficció i aventures, amb tocs de gore, nascuda de mil i una referències (Battle Royale, El senyor de les mosques, Gran Hermano, La Fuga de Logan...)i que es converteix en un referent inmediat per a qualsevol amant del gènere.

Si heu de fer un regalar a un adolescent i no sabeu què comprar-li, no ho dubteu ni un moment. Los juegos del hambre. Amb la condiciò, però, que us el passi quan l'acabi.

Jo ja n'estic esperant la segona part amb impaciència!

Vida diària dels homes falcó del Planet Mongo

Dins de la sèrie Turisme Interplanetari ens aturem uns instants a Mongo, el planeta d'on són nadius els Homes Falcó.
Tothom coneix els Homes Falcó. Són aquells sers sorgits d'un galiot on experimentava el doctor Mengele que van ajudar Flash Gordon en la seva batalla contra el sentit del ridícul.



Els Homes Falcó, comandats pel pare de l'Escurçó Negre (que després moriria ballant a Cuatro bodas y un funeral), són gent d'allò més casolana.
Observem alguns detalls de la seva vida qüotidiana:



No hi ha portes als edificis de Sky City. Totes les cases tenen finestres amb cedés penjant d'un fil al davant per evitar intrusos no desitjats. Els sistemes d'alarma contra robatoris també inclouen bosses o ampolles plenes d'aigua a la finestra que, a més, repeleixen els gossos mosca.

Els urinaris públics de Sky City són molt escasos. Els Homes Falcó, quan senten la necessitat de fer de ventre, s'adrecen al cotxe més proper i defequen sobre el capó o el parabrisses.



Els Homes Falcó són bons gourmets i els agrada de fruir de la companyia mentre mengen. Així, els restaurants són parcs a l'aire lliure. El cuiner es posa de peu dret sobre un banc i va llençant pinso per terra, on els Homes Falcó es barallaran per picotejar-lo amb els morros envermellits dels cops contra el gravum.

La crisi també ha arribat al Planeta Mongo. El sector tèxtil, en que es basava la major part de l'economia Mongo, va patir una bombolla que ha esclatat. D'armadures, capes, cascos, malles i tot tipus de complements de la Planta Halcón dels cèlebres magatzems El Halcón Maltés s'han anat en orris. Els Homes Falcó avui vesteixen poca roba, molt de tanga i cinturons i corretges, però de tela més aviat poqueta. Les armadures han quedat reduides a una carcassa.



La immigració també s'ha fet notar en els darrers anys. Els Homes Falcó han vist com anaven arribant els Homes Periquito de l'oest, els Homes Colom del Sud o els temibles Homes Cotorra, que han fet aflorar els primers símptomes de fricció social. Els Homes Falcó es queixen que els Homes Cotorra fan massa soroll tot el dia, que fan vida al carrer i provoquen inseguretat ciutadana. Que no són com els Homes Lloro, la majoria psicoanalistes que no callen mai però que resulten inofensius a la fi (malgrat la seva afició a aparellar-se només amb Dones Falcó). Els Homes Cotorra són inquietants, i no és extrany que hi hagi baralles cada cap de setmana als barris més conflictius d'Sky City. Diuen que fins i tot han arribat a violar alguna Noia Oreneta, però no se sap si són rumors creats per a engegar el malestar entre la població autòctona i poder fer aflorar un nou partit polític (Partit de la Nació Falcó) que se'n beneficii.

Escenes eliminades. Star Wars: Empire Strikes Back

146. INT. NIT. ESTRELLA DE LA MORT

DARTH VADER
Obi Wan no et va dir tota la veritat. Jo no vaig matar ton pare. Jo... sóc ton pare.

LUKE
No!

DARTH VADER
Luke, uneix-te a mi i junts dominarem la galàxia.

LUKE
No! Papa, vull galetes.

DARTH VADER
No hi ha mans, no hi ha galetes.

LUKE
Papa!

DARTH VADER
Usa la Força, Luke. (rialleta per sota del casc). Xoca aquests cinc!

LUKE
Mai! (es deixa caure daltabaix de l'estrella de la mort).

Episodi IV. Una nova esperança

He estat uns dies voltant per Europa. L'Europa de veritat (França, Alemanya i Àustria) i l'Europa de pandereta (Itàlia i Suïssa).
No es deixin enlluernar pels diners del senyor Florentino Pérez. No s'espantin si sembla que Txiki es mou menys que els ulls d'Spiderman*.

CR7s, Kakás, Benzemás i l'ara molt lleig Ribery (que aquest, no disimulem, sí que fa mal).

Arreu d'Europa només he vist samarretes del Barça. Moltes. Moltíssimes. A cabassos.

Les ciutats eren blaugrana.

També he vist un autocar ple de gitanos rumanesos aturant-se en una àrea de servei de Montpellier camí de Catalunya i baixar traient-se els mocs i mirant dins dels vehicles amb ulls cobdiciosos. He vist magribins que baixaven cap al Marroc i descansaven tranquil·lament tancant les portes dels cotxes i mirar-los amb recel, igual que francesos, italians o catalans. Feia temps que no veia gent tant unida, de veritat.

*Copyright sr. Q.

L'habitació de Verònica, d'Ira Levin -direcció d'Hèctor Claramunt-

El Capitol està en penombra, amb la pluja caient esmorteïdament pels altaveus, trons llunyans, i una sala fantasmagòrica sobre l'escenari.
Un llit, un divà, mobles i arcons estan coberts per llençols blancs. Dues portes, una a cada banda de l'habitació, i una finestra al fons. L'espai és petit, estret i asfixiant.
Sonen els acords d'una melodia suau, inquietant, i la porta de l'habitació s'obre.

Si, una hora i mitja després, la funció s'hagués acomiadat amb la (cèlebre) sintonia d'Alfred Hitchcoch Presenta, no m'hauria extranyat gens ni mica.

L'habitació de Verònica està escrita per Ira Levin (marcat per sempre més per Rosemary's Baby i Els nens del Brasil), i això es nota. Segueix la mateixa línea pertorbadora, aquest trencament de la realitat qüotidiana en una irrupció de bogeria violenta, convertint el que en principi semblen uns personatges adorables (veïns ancians, majordoms, metges de capçalera austríacs...) en autèntics monstres.



Fa pocs dies vaig començar a llegir alguns relats de Los hombres topo quieren tus ojos (Valdemar, editat per Jesús Palacios) sobre l'era daurada de la literatura pulp anglosaxona. I molts de vosaltres ha coneixeu la meva passió per Robert Block (autor dels millors guions de la sèrie del mestre del suspens, així com del text literari original de Psicosis) o , sobretot, Richard Matheson (no cal presentació, oi?). L'habitació de Verònica és una obra a l'alçada de qualsevol dels anteriors. Sense pretensions de denúncia social, ni dobles lectures, ni un debat intern sobre el poder de la violència o del mateix teatre; sinó un text efectiu que s'obre i es tanca dalt de l'escenari, rodó, en que se'ns mostren uns fets i no ens demanen que hi reflexionem, només que en siguem testimonis.

Una parella, d'excursió en la seva segona cita, coneix un matrimoni en un restaurant de carretera. Aquests, que resulten ser els majordoms d'una finca victoriana, asseguren que la noia té una semblança extraordinària a una de les filles de la família a qui cuidaven temps enrere, i que va morir de tuberculosis. Així, els fan una proposta inquietant: fer-la passar per la noia morta i que parli amb la seva germana, ja gran i a punt de morir, per tal que no se senti culpable per uns fets que van passar fa molts i molts anys...

M'ho he passat molt bé, amb L'habitació de Verònica. L'ús de l'escenari de poca profunditat otorga un grau de claustrofòbia que impulsa l'obra i accentua la violència (més psicològica que física, malgrat que la segona va fent aparició en un crescendo imparable) entre els personatges. La banda sonora (integrada com en un una pel·lícula) de Pep Pascual ajuda a introduir-nos en el món malaltís de la família protagonista. Héctor Claramunt aconsegueix moure amb precissió les peces d'uns escacs que usen la coreografia pròpia dels thrillers clàssics, aquells de mansions victorianes de portes tancades amb clau.

Miquel Sitjà està força correcte en el seu paper de fill reprimit i de sexualitat freda que es cita amb la Susan. He de reconéixer que si bé Silvia Marty, al principi de l'obra em semblava que grinyolava una mica, fa progresar el seu personatge a uns nivells d'angoixa molt superiors al que em podia esperar, en una evolució paulatina i versemblant que ens col·loca a tots els espectadors en la seva pell. Mercè Montalà ofereix un recital de registres, de la dolçor a la perversió, passant per la bogeria, en un personatge que li sembla fet a mida. Quina bona Enriqueta seria!!!
I Lluís Soler... collons, el Lluís Soler. Quin monstre sobre l'escenari. Només amb la presència ja absorveix tota l'energia de la sala. Però quan parla, quan es mou, quan reacciona irascible o quan plora resulta hipnótic. De vegades, quan s'asseia amb el cap entre les cames o d'esquenes a la platea, me'l quedava mirant, escoltant els diàlegs de la resta del repartiment, només per veurell en la pell del seu personatge, creient-me el seu patiment i, alhora, la seva obsessió.

L'habitació de Verònica, malgrat recordar sovint a El final de las escaleras, La matança de Texas (sic), Psicosis o la mateixa La llavor del diable, no és una obra de por sinó de suspens, una hora i mitja d'intriga plagada de twists argumentals com Déu mana i que deixa un molt bon sabor de boca en acabar la funció... si ets capaç sortir-ne viu.

Twistanschauung, de Víctor García Tur

-Tinc fotos borratxo al facebook més dignes que aquesta -menteixo al noi de la samarreta groga. No tinc fotos borratxo al facebook. I el nivell de dignitat és molt relatiu.

El noi riu i xerrem una estona. S'assembla força a un amic de ma germana que és bon paio, així que per associació suposo que em cau bé. Li pregunto quina és la seva novel·la i em respon que no, que és un llibre de relats amb un nom estranyíssim. Em passa un dinaquatre amb el primer conte de tots, per fer un tast.

Quan li faig la típica pregunta que tot escriptor de contes sent vint-i-mil vegades al dia (per què no, una novel·la?), assegura que no té prou constància.

Llegint Twistanschauung t'adones que és veritat i és fals a l'hora.

És cert, perquè cadascun dels tretze relats té una morfologia pròpia. García Tur crea la forma del conte en base a allò que vol explicar, i se serveix dels elements més adeqüats en cada moment per a construïr-lo (fotografies, símbols, canvis d'dioma). Això converteix el llibre en un ens orgànic. Si en qualsevol altre aplec de relats pots anar saltant d'un a l'altre indistintament, perquè l'ordre no altera el resultat, al Twist... és més que recomanable seguir la línia cronològica pautada per Tur per gaudir plenament del seu joc de miralls, de les referències internes i dels mecanismes que s'activen i es desactiven entre si a cada pàgina.
I és per això que l'asseveració de la manca de constància és falsa. Perquè el Twist... és un tot integral, en que els relats estan interconnectats i alhora són autònoms, en què hi ha una trama subtil i persistent com la pluja fina al llarg de tots ells (curiosament i irònicament, el segrest de criatures).

Víctor Garcia Tur és dissenyador gràfic, i això es nota alhora de construir la novel·la (perquè també podríem refererir-nos al Twist... com una novel·la encoberta). No només pel disseny de la portada, que ja marca una línia trencadora del que vindrà dins, sinó per la seva elecció en les imatges a descriure (amb una fixació esfereïdora pels detalls més qüotidians). El joc proposat a l'equador del volum amb "Les set diferències/Antena/Las siete diferencias" és deliciós.

Les seves referències? Tot i que ell cita sovint Cheever (i es nota en el resultat, amb aquestes històries de rutina entre parelles que es trenquen per la irrupció d'una obsessió), hi he vist rastres de Palahniuk (Mozzaiku) o de Sergi Pàmies (L'ull màgic), però també s'atreveix a citar a Sergi Mas o a la publicitat de Garnier.

El llenguatge és planer, directe i molt barceloní (un fet que sembla que la crítica detesta cada cop que un autor barceloní escriu sobre el que passa a la seva ciutat, com si no fos un recurs legítim).

Crec que tenim Víctor García Tur per molts anys. Si al final, seran les primeres impressions, les que compten.

Cristiano Ronaldo, o la resurrecció del destape

Florentiño Pérez ha d'amortitzar els norantamolts milions de frodos que ha costat el fitxatge de Cristiano Ronaldo.

Com que el futur és l'I+D i les idees van buscades, ajudem des d'aquest últim racó internetés el Ser Messiànic que presideix l'equip merengue.

Aquí va el primer:

Fer un remake de totes les pelis del Destape Español, respectant el guió original, però canviant els actors (Mariano Ozores, Juanito Navarro, Estesopajares) per en Cristiano Ronaldo.

Deixem que el càsting femení sigui el mateix. Nadiuska. Susana Estrada. Ágata Lys. Però tal com estan avui dia (si ha mort, s'accepta intercanviar-la per l'equivalent actual, com Yola Berrocal o Malena Gracia). Ell, per contracte, ho cediria tot a Florentiño. Elles actuarien per amor a la hípica.

Garanteixo recuperar la inversió el primer cap de setmana.